UNA ESTADA A MALLORCA

No he estiuejat mai a Mallorca. Si de cas, breu estades. La primera d?elles amb es companys d?escola (tenia 12 o 13 anys). Recordo que aleshores, en Molins i jo vam voler anar a una discoteca (a sa nostra edat només se?ns permetia anar a les discoteques. Les Boites estaven reservades pels majors d?edat. La majoria d?edat la tenies en fer 21 anys). En Molins i jo, com us deia, vam anar a una discoteca de sa plaça Gomila, centre neuràlgic de sa moguda mallorquina, mentre la resta del grup es va quedar passejant per la zona. Recordo també unes noies de bon veure que van accedir a fer coneixença. En Molins i jo ens les prometíem felices quan, de cop i volta, es va presentar tot es grup i es nostre ?ligue? va fer aigües per tot.
Però, no és d?aquella estada que us vull parlar sinó de sa darrera. El motiu aquest cop ha estat la representació de l?obra Un prometatge d?Anton Txejov a la ciutat d?Alaró.
Com varem fer ara fa quatre anys, i amb es mateix motiu (aquell cop però, la representació va tenir lloc a Binissalem) sa meua companya Ivette va venir amb mi i, aprofitant l?avinentesa, hem allargassat uns dies la nostra estada. Volia, aquest cop però, no limitar-me a la sempre tant seductora serra de Tramuntana i conèixer una mica sa costa de llevant i algunes ciutats interiors.
Es primer dia d?estada varem anar al port d?Alcudia a dinar. Un restaurant que es diu ?Bons Aires?. Poc afortunat traduir es nom de la gran ciutat Argentina, però s?aprecia sa bona voluntat del seu propietari. Tant ell com es seus ajudants són nats Córdoba (Argentina). Els argentins són de mena oberts i de seguida varem entaula conversa. En pocs minuts ja sabíem un munt de coses d?ells.
Després varem anar a sa platja de Formentor, un bell indret molt recomanable, així com tot aquell indret de sa punta més al nord de s?illa.
De tornada férem una visita a la ciutat de Pollença. En destacaria les seves llargues escales anomenades ?Del Calvari? des d?on, des del cap de munt, es pot veure una bella estampa de la ciutat. També sa plaça principal i el petit pont romà.
L?endemà el vaig dedicar al muntatge i representació de l?obra. Aquí vull fer un incís per descriure-us com, això de la cultura està maneflejat pels polítics i gent poc preparada.
La primera sorpresa va ser la de veure que, en lloc de fer la representació davant de la façana del casal Son Tugores, de bella factura, l?ajuntament havia decidit muntar l?entarimat al pàrquing. Estranyat per la decisió, vaig assabentar-me que tot era qüestió política. Feia poc l?ajuntament havia decidit traslladar un parc infantil que hi havia al final del pàrquing i engrandir aquest, cosa que no va agradar a la gent. Per justificar que l?acció s?havia fet per guanyar un espai on es poguessin fer actes, van decidir muntar l?escenari en aquell lloc. Potser seria justificable per a un concert d?assistència multitudinària, però per a una obra on no s?esperaven més de 150 persones, va ser una decisió equivocada. Aquest tema del parc infantil i el pàrquing no sé que l?ha executat perquè, fins les darreres eleccions manava un tripartit i ara manen els del PP.
Per afegir llenya al foc, cal dir que no s?havia previst cap mena de camerino, de manera que vam haver de canviar-nos al casa i anar a l?escenari amb cotxe per passar desapercebuts del públic.
Pel que fa a l?escenari, ens hi van posar una cortina d?arpillera negra al darrera d?aquestes que es fan servir als hivernacles, i que voleiava generosament amb el ventet que feia, i un equipament de llums que, tot i ser suficient per a nosaltres, vaig haver d?enfocar fent equilibris amb una escaleta perquè no n?havien portat una de prou alta per accedir a les torres.
Pel que fa a les llums, jo havia portat algun reforç perquè, segons la informació que m?havien donat, només es disposaria de llums panoràmics, que, pels no entesos els diré que és una llum freda impossible de dirigir.
Tot i els inconvenients però, la representació va anar molt bé i la gent va quedar molt complaguda.
Aquell dia mateix, vam dinar en un restaurant de Binissalem, i més concretament al costat de les piscines municipals (ara no recordo el nom) molt recomanable. Un ?arròs brut? i un ?arròs de vremar? molt recomanables.
A l?endemà, dissabte, vam planejar una ruta que arrancava a Palma. Allí visitàrem la catedral i més concretament el retaule d?en Barceló. Crec que és una peça poc integrada a l?arquitectura catedralícia. Ràpidament em direu que els retaules de les altres capelles no ho estan d?integrats. És cert, però no ho pretenen. Són peces plantades dins els àbsides i prou. Però en Barceló pretén integrar-ho, incorporant a la seva obra els finestrals i ancorant-la a les parets. Sembla més una instal?lació eventual que no pas una obra fixa. Pel que fa al seu treball he de treure?m el barret. El tractament de les textures i els simbolismes sobre el tema dels pans i els peixos, el mar situat a la part de dalt i no pas a baix com semblaria lògic, i que jo interpreto com una connexió mar i cel, els productes de la terra i el mar, etc., tot plegat et convida a un joc imaginatiu molt suggerent.
De Palma vam anar en direcció a Llucmajor, Campos i Felanitx. En aquesta darrera ciutat vam parar, potser perquè em venia a la memòria una de les rondalles Mallorquines que tinc adaptades al teatre i que es diu ?El pas d?un de Felanitx?. Destacaria l?església i poca cosa més.
D?allí vam dirigir-nos a Portocolomo, un port petit on vam menjar tot mirant les barques.
Costejant una mica vam arribar a Cala Murada. No és que sigui una cala massa bonica però va fer el fet per a descansar un xic.
A mitja tarda emprenguérem la ruta vers Manacor i tant bon punt la varem divisar, vam perdre les ganes de visitar-la. És una ciutat prou gran que no convida a entrar-hi. Així és que, tot seguint carretera, vam arribar a Artà. Diuen que aquí en Barceló hi te la casa.
Artà és una ciutat ben conservada i això es pot comprovar si t?enfiles a l?església. Des de la placeta que hi ha al seu davant pots veure les taulades de la ciutat, uniformés, sense construccions sobresortint, les unes de les altres i tot amb un to terrós que potser fa entendre els tons d?en Barceló.
D?allí volíem anar a les coves d?Artà que diuen, son les mes grans de l?illa, però l?amiga Laura de Binissalem ens va suggerir que ens arribéssim a Cala Rajada.
L?encant de Cala Rajada és el seu passeig que voreja, com un caminet la costa i on els restaurants, botigues i cases s?aboquen al mar. En una d?aquelles botigues vam comprar una gerra amb la seva palangana, d?un blanc trencat i a bon preu. Ara decora la taula de la sala de la llar de foc.
Quan fosquejava, vam emprendre es camí de retorn per la carretera que portava a Can Picafort i el Port d?Alcúdia, per, després, dirigir-nos cap a Inca i Alaró per l?autopista. Deu quilòmetres abans d?arribar al port d?Alcúdia, la carretera és vorejada per hotels, botigues, apartaments, restaurants i trota mena de serveis turístics. Valguem Déu, quin desfici! Allò em recordava Castelldefels o Benidorm o... que sé jo! Sort que ho férem de nit i que, com diu el refrany castellà: ?de noche, todos los gatos son pardos?.
De retorn a Alaró, vam anar a sopar al restaurant ?Tràfic? de l?hotel ?Can Xim?. Aquest hotel compta a 8 habitacions ben posades i un jardí amb piscina. El restaurant és molt recomanable. De fet hi vam anar dues nits. La primera jo vaig menjar un bacallà amb sobrassada i mel molt ben fet, a més d?uns calamarins arrebossats. La Ivette unes croquetes casolanes i una amanida amb formatge i nous. El segon dia vam repetir els calamarins i l?amanida i jo vaig prendre un ?Frit? que, tot i essent bo, al meu gust li sobrava un xic d?oli.
El dia següent vam anar cap a la serra de Tramuntana, i més concretament a la cala de Deià. Ens va costar un munt trobar la cala perquè la senyalització està feta per qui la conegui i no pas per a uns passerells com nosaltres. Vam fer tres cops la carretera de Soller a Deià fins que no la varem trobar.
La cala, tot i no ser una d?aquelles cales verges, està prou bé. Hi ha un restaurant on hi van famílies senceres que arriben amb llanxes i motores. Això fa que part de la platja estigui ocupada per les embarcacions. Com que queda a Ponent, el sol arriba més tard i per aquells que el defugen, com jo, hem de fer mans i mànigues per cercar una ombreta entre el roquisser.
A mitja tarda vam anar a passejar pel port de Soller. És un port enclotat entre muntanyes (d?aquí el seu nom s?Olla) prou bonic i banyat per la llum del sol que es pon, talment com El Port de la Selva.
De tornada vam decidir fer la carretera serpentejant en lloc del túnel que, per cert és de pagament (4,50 ?).
Un cop a Alaró, vam sopar en una fonda popular atapeïda de gent i portada per tot una família. La mossa és molt simpàtica i el preu és d?aquells d?abans. El dia de la representació també vam sopar allí. No cerqueu exquisideses que no hi son. Si trobeu taula, sopeu al patí i així no sentireu les televisions. Ah! El lloc es diu Ca la Viuda.
A l?endemà vam tornar a Barcelona amb vaixell ràpid.
Dues coses per acabar.
Primera: si feu el trajecte amb vaixell i agafeu el viatge nocturn, no agafeu butaca. Són infectes. Jo recordava unes butaques més amples, però les d?ara són pitjor que una butaca turística d?avió perquè, al menys aquests són abatibles. No així les del vaixell. Pagueu una miqueta més i agafeu un camarot.
Segona: Si mai aneu a Alaró, no us hostatgeu en un hostal anomenat Can Tiu. Pretén ser ecològic i em sembla que l?ecologia i la netedat no estan renyides, oi?. No us deixeu enredar pel preu. L?amo us dirà que us fa un bon descompte cobrant-vos 45 ? en lloc dels 75 ? que posa al quadre de preus. Comparem! Per 100 ? teniu una magnífica habitació a l?hotel Xim, a més de disposar d?una piscina i un jardí preciós. A Can Tiu només hi ha una habitació que doni a l?exterior (per fortuna la nostra) però està atapeïda de coses per, segons el propietari, acollir famílies amb nens. El bany no te ventilació, es a dir que hi ha una olor constant d?humitat. I per acabar-ho de rematar (i això és important per aquells que tenen problemes de mobilitat) cal pujar dos trams d?escala molt costeruts. Vaja, una ganga!
Resumint. Aquesta estada a Mallorca m?ha servit per a conèixer una mica més l?illa.
Constato que la costa està al servei del turisme.
Constato que el mallorquí està deixat a la ma de Déu, sobre tot pel que fa a les retolacions.
Constato una presència aclaparadora d?alemanys i el servilisme de la restauració cap aquests colonitzadors.
Constato la uniformitat serena i simple dels poblets de l?interior, amb els seus tons terrosos i els seus casalots i cases amb pati interior tots ells.
Constato el munt de cartells de ?A la venta? de moltes cases en aquests poblets interiors.
Constato la bellesa de la ciutat de Palma, sobre tot el seu centre històric.
I arribo a la conclusió de que és una illa per anar-hi pocs dies, amb cotxe i aprofitant l?avinentesa de, per exemple: una actuació de teatre.