Index de Comentaris (total=11):
|
|
DOTZE DIES A SEATTLE (17/09/2007)
Del 7 al 19 de juny, la Ivette i jo vam anar a Seattle a veure l'Oriol i l'Anna i celebrar els 30 anys de l'Oriol. Collons! Un fill de 30 anys! No et fot!
DOTZE DIES A SEATTLE
Primer dia. El dijous dia 7 de juny de 2007 arribem a Seattle. Venim de Barcelona, via Amsterdam, disposats a celebrar els 30 anys de l?Oriol, una edat, segons diuen, crítica. No es pot dir que tinguem una recepció apoteòsica. Després de passar una bona estona en els controls policials i fer-nos un munt de preguntes, traduïdes per una traductora via telèfon, i demostrar que les nostres intencions no són enfonsar el continent americà, hem d?esperar a l?Oriol i l?Anna més d?una hora. De primer, la Ivette mira de posar-se en contacte telefònic amb ells mentre jo em repasso totes les portes de sortida de l?aeroport per si de cas els nois ens estan esperant en un lloc diferent on som nosaltres. Mentre la Ivette es baralla amb la connexió telefònica que es resisteix un no dir, fins que un gentil locutor d?una companyia que no és la nosa, te l?amabilitat de marcar el telèfon de l?Oriol: ?Ja venim! M?he entretingut a la feina, però ja venim? Lloat sia Déu!
Després de deixar les maletes a casa de la parella i fer una passejada per la zona universitària i visitar l?edifici on treballa l?Anna, anem a sopar a un restaurant de ben a prop de casa seva, vora el llac. Salmó salvatge! I quin salmó! I quants tipus de salmó! I quanta guarnició! I quins platassos! Uf! A les 9 del vespre la Ivette cau rendida i l?Anna se l?emporta a dormir. Un xic més tard hi anem l?Oriol i jo. Bona nit!
Segon dia. Divendres 8/6/07 Els nois treballen i nosaltres anem a fer turisme pel Downtown. Es pot dir que és el centre de Seattle, i el centre de Seattle és molt diferent de la resta. Edificis alts i estructura de ciutat compacta. Allí s?hi troba el port. Passegem pel mercat que és molt acollidor i ple de botiguetes de tota mena i assistim al show d?una peixateria on fan voleiar els salmons que es compren. Si, si! Hi ha un que crida, un altre que respon i tot seguit el salmó comprat surt volant cap el receptor i... Thoucdown!. Dinem a dins del mercat una bona amanida ?self sevis? i cervesa del país. L?Oriol ens ha donat una tarja per desplaçar-nos en autobús de franc, propietat del laboratori. La tarda passa tranquil?la, fent algunes compres i per la nit sopem a casa perquè demà tenim viatge a l?illa de San Juan.
Tercer dia. Dissabte 8/6/07 L?Oriol i l?Anna ens han preparat una petita tourné per una de les illes que es troben a la mànega de San Juan de Fuca tocant a la frontera amb el Canadà. De fet mitja mànega és del Canada i l?altre d?Amèrica. És l?illa de Sant Juan. Per a anar-hi lloguem un cotxe i ens enfilem en un ferri (que va amb retard). Aquesta illa forma part d?un conjunt d?illes, unes més grans que altres, però, no massa grans les més grans. Vaja, que no es tracte de grans illes. Tot just arribar a San Juan, ens embarquem en una barca tipus ?golondrina nostra?, per anar a veure les orques, que és una de les atraccions del lloc. Quatre hores dura la visita! De fet és una visita a distància perquè hi ha la prohibició d?acostar-s?hi a les orques, per tant, si es volen veure una mica, cal fer servir els prismàtics. L?Anna te un principi de congelació als dits, resolt amb carantoines de l?Oriol. Quan fem mitja volta per torna, la barca s?inunda d?una ferum de gasoil que em mareja un no dir, a mi i a una bona colla.
En ser de nou a Friday Harror (Port Divendres, i ja us diré perquè es diu així), ens dirigim a l?hotel, un Bed Breakfast anomenat Hills in de Hause (La Casa del Costat del Turó). No us la perdeu. La porta un matrimoni i nomes te 7 habitacions, cada una d?elles amb un nom (Aengles Nest, Capitain?s Quartens, Victorians Secret, Picasso, Ventana, Parisian, Sherwood) i decorades segons el seu nom. La nostra és la ?Victorians Secrets?, una cambra plena de detalls victorians, llibres, miralls, coixins en abundor i un llit de plomes de gran alçada. L?Oriol i l?Anna dormiran a la ?Parisian?. Ara us explico perquè es diu Port Divendres. Aquesta versió ens la van donar els amos de l?hotel, una gent molt atenta i detallista.
Diuen que els primers colonitzadors en arribar, en acostar-se a l?illa van preguntar als nadius: ?Quin coi de badia és aquesta?? Els nadius van confondre el mot badia per dia i van respondre: ?Divendres!? Dit i fet! Aquell lloc es deia (i es diu) Port Divendres.
Un cop instal?lats, anem al poble (perquè l?hotel queda un xic a les afores) a sopar a un restaurant al costat del port. Tot molt bo. Ho reguem amb un 141 Jards, un Cavernet Souvignon de l?estat de WA, força bo. En sortir del sopar tombegem pel poble i ens fiquem en un bar a escoltar música en directe, el grup ?Uncle Otto?. www.islandsmusic.com . Xerrem amb ells i els prometo que els hi enviaré discografia meva. Fatigats del ferri, les orques, el gasoil el vi i la música, anem a dormir.
Quart dia. Diumenge 10/6/07. Ens llevem a les 8 a.m. i a 2/4 de 9 a.m. l?esmorzar és a punt, amb una mica de tot. En aquest hotel només es serveix esmorzar. Ens relacionem amb els propietaris i és quan ens expliquen la raó del nom del port que us he explicat en l?anterior capítol. Ara cal que us expliqui que a finals del segle XIX l?illa estava ocupada per americans i anglesos. Els primers al sud i els segons al nord. Aquesta ocupació conjunta era ben portada fins que es va produir un fet que quasi porta a una confrontació civil. Era el 1859. Tot per causa de la mort d?un porc anglès (entenguis com a porc l?animalet en qüestió) a mans d?un granger americà. Afortunadament tot es va aclarir i les úniques canonades que es van sentir van ser les de benvinguda a un militar americà. De fet, però, els nadius ho expliquen amb tots els ets i uts i en fan d?aquesta aventura, un fet històric molt important. En diuen ?La guerra dels garrins?
Ens dirigim, doncs, primer al sud per a veure el lloc on hi havia el campament americà. De fet no hi queda gran cosa perquè eren construccions de fusta de poca durada. Des de la caseta d?informació anem passejant per aquells turons de vegetació baixa vora el mar i arribem a una platja de sorra negre i farcida de troncs. La raó d?aquesta invasió de troncs és que les illes d?aquell arxipèlag tenen els boscos a ran de mar i en morir els arbres, la deriva els porta cap a les platges com si es tractessin de cementiris d?elefants de fusta. Quin troncs més grossos! I alhora penses que banyar-se en aquelles aigües deu ser un perill per la deriva dels troncs i les branques que hi van a parar.
En la nostra passejada hem trobat un parell de cases de fusta. Una d?elles és on vivia la bugadera de la guarnició. M?imagino aquella bugadera de bon veure i el regiment amb les baionetes calades. Però això és una altre història.
Tornem al cotxe i anem a la zona anglesa, es a dir, al nord, al camp anglès. Les restes del campament anglès són de pedra, es a dir que la construcció era ben diferent a l?americana. En el lloc on s?aixecava el campament ara hi ha un port esportiu i turístic molt endreçat i un restaurant on dinem.
Després fem un volt i tornem cap a Port Divendres, tot passant per una granja d?alpaques molt ben muntada. A Port Divendres embarquem en el ferri i tornem a Anacortés. D?allí ens dirigim a Seattle tot passat per un pont de ferro anomenat ?Decepcion? i que uneix les illes de Fidalgo i Whidbey. El nom no fa la cosa perquè no ho és una decepció. Més aviat és impressionant. Pel seu de sota el mar s?estreny i organitza bones corrents d?aigua. Plou una mica i això fa de l?indret un lloc de desassossec on m?imagino suïcides llançant-se d?alt a baix del pont, que, per cert, uneix l?illa de Whidbey amb el continent.
A la fi arribem a Seattle. Deixem l?Anna a casa i la Ivette i jo acompanyem a l?Oriol al laboratori perquè he de fer unes preparacions per l?endemà, d?aquest manera coneixerem el lloc on treballa.
Tornem a casa, i quan tots estem refent-nos de les més de dues hores de viatge de tornada, truquen a la porta. L?Oriol obre i la cara se li trasmuda. Què passa? La Ivette ho va a veure i llença un xiscle. Què coi passa? dic jo. Així, com qui no vol la cosa, apareix el Marc palplantat davant la porta. Feia nou mesos que no el vèiem, des que va marxar a Guatemala, i ara, era allí, a Seattle, a casa de l?Oriol. Això si que va ser una sorpresa.
Nota: Digues-li coincidència, però mentre estic escrivint aquest fet, ha sonat l?al?leluia del Haendel al meu CD que ha emfatitzat la meva redacció. I no vull dir amb això que el meu fill Marc sigui un angelet, perquè, heu vist mai un angelet amb rastas?
L?Anna ho sabia i estava conxorxada amb el Marc que, des del dissabte, ja era a Seattle. Després ens varem assabentar que hi havia un munt de gent que ho sabia, el Nil també, per això aquella insistència d?acompanyar-nos. El Marc a Seattle va ser tota una gran sorpresa.
Després de passar l?ensurt i la sorpresa, sopem i amen a dormir.
Cinquè dia. Dilluns, 11/6/07. Quan els llevem (8 a.m.) l?Anna ja ha marxat a treballar. Esmorzem amb l?Oriol, que també marxa a treballar, i decidim anar amb el Marc a fer un tomb per la zona universitària i entrar a la biblioteca per veure si el DVD que he portat amb el muntatge que la Ivette i jo hem preparat sobre la vida fotogràfica de l?Oriol, funciona. Doncs, no, no funciona perquè soc un sapastre i no tinc ni idea d?ordinadors. Sort que el Marc està aquí! Entrarà al meu ordinador de casa i podrà fer una còpia. La seva vinguda és providencial pel que fa al muntatge. Imaginat que, després d?haver treballat més de dos mesos amb les fotografies, amem a passar-les i no funciona. Quina catàstrofe!
Per poder descarregar el muntatge decidim anar a veure a l?Anna i fer-ho des del seu ordinador. Allí conxorxem per preparar una festa sorpresa a l?Oriol pel dimecres. L?Anna avisarà a tots els seus amics i nosaltres prepararem un bufet a casa.
A l?hora de dinar portem al Marc a aquell restaurant del primer dia perquè provi el salmó salvatge, després tornem a casa i ronsegem tota la tarda, tot esperant a l?Oriol i l?Anna per sopar. Aquesta nit ells dormiran a casa d?un amic perquè casa seva és molt petita i estem una mica amuntegats, cosa que no permet certes intimitats.
Sisè dia. Dimarts, 12/6/07. L?Oriol ha passat un moment per casa a recollir la bicicleta i marxa a la feina. La Ivette, el Marc i jo anem a fer una visita a les encluses de Seattle. Hi passem tot el matí passejant i veient els salmons nedant. No aconseguim veure?n cap enfilant-se per la cascada artificial que els hi ha muntat per tal de que puguin remuntar el corrent.
Al migdia decidim anar al carrer 45, prop on viuen l?Oriol i l?Anna, per comprar les coses de la festa. Abans, però, dinem en un petit restaurant grec.
Carregats com anem, decidim agafar un taxis. A casa, amaguem com podem les coses perquè l?Oriol no sospiti res. En arribar l?Anna ens diu que serem uns 23 a la festa. Ens caldrà comprar més menjar!
Quan arriba l?Oriol estem tots preparats per anar a sopar a casa de la Marta, una amiga catalana, casada amb un americà i pares d?una nena preciosa, que viuen de fa anys a Seattle. Coincidirem amb els pares de la Marta, que solen venir llargues temporades ja que els dos estan jubilats. Ens ve a buscar amb cotxe el marit de la Marta. Ell no podrà ser al sopar perquè te una reunió de feina. Jo he preparat uns crepes per a postres. Sopem i hi passem una magnífica vetllada. El marit de la Marta arriba més tard i arrodonim la nit.
En marxar ens diuen que ens deixen un cotxe per a un parell de dies. Això és magnífic! Bellugar-se per Seattle, i en general per Amèrica, és molt difícil si no tens cotxe. Això ens donarà molta autonomia.
Deixem a l?Oriol i l?Anna a casa dels seu amic on dormiran i per primer cop, agafo un cotxe a Amèrica. Es clar que també és el primer cop que estic a Amèrica. Serà això el somni americà?
Setè dia. Dimecres 13/6/07. Aniversari de l?Oriol! Avui tenim previst fer algunes compres, les del menjar que ens falta, alguna cosa d?equipament pel Marc i també regalets per l?Oriol. Tenir cotxe ens anirà de meravella. Esperem a esmorzar a l?Oriol però són 2/4 de 10 i encara no ha aparegut. Decidim esmorzar i quan estem a punt de marxar, arriba. El notem una mica apagadet. Això de fer anys no li prova. També hi ha una mica de neguit perquè veu que no pot estar per nosaltres massa temps i li raca (cal dir-ho tot) el temps que el Marc hi està. Esmorza i marxa a treballar. Nosaltres anem a uns magatzems de muntanya a comprar roba i sabates, després al supermercat i en acabat, decidim comprar una batedora per a fer pastissos.
Ah, la batedora! Amb tot l?amor del mon, la Ivette es posa a fer el pastís, però resulta que la farina d?aquell indret no és com la de casa i la pasta esdevé tan espessa que amb prou feines la batedora pot fer la seva feina (valgui la redundància). En fi que, tant i tant va forçada que al final peta i ja no funciona. Què fem? Proposo netejar-la meticulosament, empaquetar-la de nou, tornar a la botiga i dir que no funciona. Dit i fet! L?estratègia resulta però resulta (valgui de nou la redundància) que ja no tenen batedores d?aquell tipus i per tant ens fem amb una batedora de braç amb cent mil atuells.
A la fi aconseguim trobar les mesures de la farina i fer el pastís. A més hem fet: truita de patates, llom a la meva manera, però sense ser llom, sinó conill de porc, perquè de llom no hem trobat, guacamole del Marc, amanida de pasta i altres amanides, etc. Deu n?hi do quin bufet més bonic que ens ha quedat. Quatre horetes de feina a l?obrador de ca l?Oriol perquè tot estigui a punt per quan arribi.
A les sis de la tarda comencen a arribar els convidats i a les set arriba l?Oriol. La sorpresa s?estronca quan, per l?altre banda del carrer, arriba un amic (el Sergi) que coincideix amb ell i, tot fent-se el despistat, diu que passava per allí. L?Oriol s?ho ensuma i, en obrir la porta fa aquella cara que hom fa quan s?imagina les coses. Això no treu la seva alegria en veure reunida una colònia de més de 25 amics, i família! disposats a fer-li passar un aniversari alegre i entranyable, que bé s?ho mereix.
La gent endrapa pels descosits i tot ho troba boníssim. Passem el muntatge audiovisual que es sent per un magnífic equip d?àudio i es veu per una magnífica pantalla extra plana. És un recull de fotografies des que va néixer fins ara. Malgrat el rètols en català, la gent el segueix amb molta consideració. Gràcies, amics de l?Oriol i l?Anna de Seattle.
La festa s?allargassa i es fa barrila i es canten cançons. Quan els amics ens deixen, fem el ritual dels regals. Hi ha regals que venen de més enllà del mar (abans, aquí en dèiem ultramarins) i, com que no hi serem per Santa Anna, també li cau algun a l?Anna. L?Oriol està content. Avui dormirem tots a casa.
Vuitè dia. Dijous 14/6/07. L?Oriol i l?Anna van a treballar i el Marc, la Ivette i jo anem a l?Arboretum, un parc molt bonic vora el llac. La seva vellesa competeix amb una autopista que el creua i genera un brunzir constant de cotxes. Son bèsties aquests americans, oi Obelix? Un home que fa manteniment del parc ens diu que a dalt d?un arbre hi ha una àguila, una espècie en perill d?extinció. És una d?aquelles àguiles que surten als escuts americans, majestuosa, impassible i molt digna, allí dalt de l?arbre i a la vora del llac.
Passegem pels aiguamolls i després ens arribem al jardí japonès on hem de pagar 5$. Llevat del preu, el lloc és molt bonic.
Tornem a dinar a casa després de cercar una botiga de fotografia per poder comprar un carregador per la màquina de retratar del Marc. A la tarda, la Ivette i jo ens anem a la platja i hi passem una bona estona. Quan estem tornant, ens truca l?Oriol i ens diu que ja ha acabat i ens proposa de fer un tomb amb ell. Anem a conèixer millor el Downtown i la seva par més vella, el barri xinès (res d?especial) i una llibreria amb molt de sabor. Passem pel barri Quin Anna i després anem al parc Discoveri que toca al mar i on es troba un far on hi fem cap. En tornar passem pel barri més emblemàtic de Seattle, Freenom. És un barri amb molta vida social. Com a curiositat us diré que un particular ha instal?lat una estàtua de Lenin que va comprar, no sé si a Rússia o a Alemanya quant la caiguda del mur. L?Oriol ens mostra una mena de monument que hi ha sota un tram de l?autopista, és com un Troll de formigó acompanyar d?un cotxe Wolsvaguen Escarabat encastat. Ens explica que, com que era un lloc propici per a ser un cau de brutícia, es va fer un concurs de propostes.
Ha estat una passejada molt agradable. L?Oriol ens mostra ded d?un plaça la magnífica muntanya Rainier (Mount Rainier). En ser a casa sopem plegats menys l?Anna que te un compromís. Després fem els preparatius perquè demà anirem a les Olímpic Muntain.
Novè dia. Divendres 15/6/07. Sortim d?hora per anar buscar el cotxe de lloguer i deixar el cotxe de la Marta. He preparat una mica de menjar per l?excursió. Resolt el tema dels cotxes, ens dirigim al port de Edmons per agafar el ferri i anar a Kington. La península Olímpic Muntain queda separada del continent talment com si la terra s?hagués esqueixat i separat d?aquest. Per tant, per anar-hi cal agafar el ferri. Hi ha diferents ports on agafar-lo, per això, en tornar ho farem per un altre lloc. La travessia només dura trenta minuts, és a dir que, en poc temps ens trobem de nou fent carretera en direcció al port de Townsend.
En arribar ens informem en una oficina turística. Ens diuen que hi ha cases molt antigues però, quan saben d?on som ens diuen que, es clar, nosaltres no les trobarem tant antigues Hi ha una noia que va viure a Sitges un temps i xerrem una bona estona.
El poble és un seguit de cases a banda i banda d?un sol carrer, ajuntades les unes amb les altres. Aquesta configuració l?hem vist un munt de vegades en les pel?lícules de l?Oest. Doncs, la cosa és així. El port no te cap atractiu. Hi ha cases que sí que en tenen i també algunes botigues. Més a munt del poble i enfilades a la muntanya, hi ha una nova renglera de cases, aquest cop separades les unes de les altres, amb el seu jardinet. En un bar fem una cervesa i unes tapes i decidim reprendre la ruta fins arribar a Forks d?una tirada, ja que la intenció és anar a El Bosc Humit (Hoh Rain Forest) i a la punta més accidental del continent americà, el cab de Rattery. En el camí ens aturem al llac Crescent de ben bé uns 15 km. de llargada. Te un blau enlluernador i és en mig d?un bosc frondós. Abans hem dinat pel camí, pro de Sequim, que és un lloc famós pel cultiu de Lavanda, tot i que ara no és el temps de la florida. Ho hem fet en una zona d?espagats vora el mar, just davant de l?estret de San Juan de Fuca, on, a l?altre banda està Canadà.
En arribar a Forks hem trobat un motel amb uns bungalous molt acollidors. Amb un en tenim prou per a tots. Com que encara tenim temps, anem al súper a comprar l?esmorzar i dinar de demà, ah! i uns cordons per a les meves sabates. Els he comprat tot solet, sense dir ni un mot, pur estil Marcel Marçó (mim francès famós). Perquè, no us he dit que d?anglès no en sé ni un borrall? També hem comprat uns ploms per la cortina de la dutxa de casa l?Oriol i l?Anna.
Encara tenim temps i ens acostem al pacífic en direcció a La Push, una reserva india vora el mar (Quileute Indian Reservation. El Quileute és un riu que passa per allí). Per arribar a la platja hem de fer uns vint minuts a peu per un bosc frondós. Quan hi som, oh, quina meravella! El lloc i la llum és magnífica. Per accedir a la platja cal sortejar tot una renglera d?arbres enormes reposant damunt de la sorra (elefants de fusta). L?Anna i l?Oriol es banyen (15 segons i prou) i els altres ens ho mirem. El lloc val molt la pena. La Ivette i el Marc ja havien tastat el Pacífic, però l?Anna, l?Oriol i jo, no.
Tornem a Forks i sopem en un Burger típic americà, perquè no trobem cap més lloc per a fer-ho. Després, cap a el motel, ells a jugar a cartes i jo a llegir Petrarca i a dormir.
Nota: Això del Petrarca no és per fer-me l?esnob. Resulta que pocs dies aband de marxar la meva tia Anna Maria em va regalar aquesta edició del 1955 ?Sonets, cançons i madrigals?. Potser en musiqui algun.
Desè dia. Dissabte 16/6/07. Ens llevem tard i esmorzem generosament. Tot seguit marxem en direcció Hoh Rain Fores (El Bosc Humit), fent una ruta curta i molt bonica. Per entrar al Bosc Humit cal pagar, però nosaltres duem una mena de passi que ens permet l?estalvi de l?entrada. El Bosc Humit és una meravella! Hi ha un parell o tres de propostes de ruta. Agafem la que dura uns quaranta minuts (o trenta? Ara no ho recordo) i nosaltres la fem durar més d?una hora. Tenim l?encert, en la bifurcació, de segui el camí contrari, es a dir que anem en direcció contraria a la volta proposada. Això ens permetrà descobrir algunes perspectives que potser no hauríem visat en seguir l?altre traçat.
L?Oriol, el Marc i l?Anna organitzen petites entremaliadures ?videocliperes?. Tot el bosc és ple d?arbres gegantins i de líquens que es despengen. Quan l?escassa llum del sol que gosa travessar la fullaraca dels arbres arriba a l?interior del bosc, juga amb els colors de la terra i la molsa i en descriu un munt de tonalitats. Les formes mai es repeteixen i a cada mirada en descobreixes de noves. Si mai us perdeu per aquest racó de mon, no deixeu de visitat el Bosc Humit.
Acabada la passejada, reprenem el nostre viatge cap a la punta més occidental del continent Americà, el cab de Flattery. També és una reserva índia, Makah Indian Reservation. El dia és grisot i de tant en tant cau un ruixim lleuger. A mig camí, i en una taula rònega d?un indret que pretén semblar una zona de picnic, preparem i ens mengem uns ?burritos? que havíem comprat el dia anterior. El lloc? el port de Sekiu. Mentre mengem contemplem com un habitant de l?indret aplaca la paret de casa seva amb unes llosses (potser sintètiques) que clava amb una grapadora pneumàtica. Certament, la construcció és molt precària, amb molta fusta, i d?aparença fràgil.
Per arribar a l?indret més occidental, just a la punta de la reserva india de Makah, cal caminar en mig del bosc, i com tots els boscos de la zona, és molt bonic. El lloc (la punta més occidental) és un seguit d?espadats que donen al mar. Des de dalt estant es poden veure moltes coves on, possiblement, els pirats es refugiaven. També es divisa Tatooh Island, on hi ha plantat un magnífic far. És un indret molt suggerent, però que no pots tastar. Segur que un recorregut en barca ha de ser espectacular.
Tornem de nou a la carretera i desfem camí fins a Port Angeles on acampem en un altre motel, aquest cop no tant acollidor com el de Forks. El sopar el fem en un altre restaurant típic americà on la guarnició i l?exuberància dels plats campa a la valenta. Sopar i dormir, tot una, perquè avui hem fet un munt de quilòmetres.
Nota: Com haureu pogut comprovar, a la zona hi ha molts nom en espanyol. Això és degut a que molts dels colonitzadors de la zona venien del sud i eren espanyols. Les illes de San juan, Lopez, port Angeles, etc.
Onzè dia. Diumenge 17/6/07. Em llevo d?hora i agafo el cotxe, tot sol, per a fer una volta per Port Angeles. Hi ha una zona més atapeïda de cases, la del port, però la ciutat en si s?obre amb carrers horitzontals i verticals i cases isolades. De tant en tant algun edifici, no massa alt, però més solemne, com per exemple, l?ajuntament o els súpers. Hi ha molts motels, cosa que identifica el lloc com una zona de turisme important. Jo crec que, més que el mar, el que atrau als visitants és la proximitat de les muntanyes. Això és el que farem nosaltres, anar a les muntanyes. L?Oriol ens fa notar que aquí les muntanyes s?ataquen des de la cota zero. Perquè ens entenguem: si als Pirineus, quan fem un 3.000, arrenquem de 1.000 o més, aquí es comença a escalar als 100 metres, cosa que dificulta molt més l?ascensió.
Després d?esmorzar (com no, en un súper) ens dirigim a Hurricane Ridge. El lloc queda a uns vint minuts de cotxe. Tenim l?esperança de que farà un bon dia, però dalt de la muntanya hi ha núvols i fa fred. L?Oriol, l?Anna i el Marc fan una passejada mentre la Ivette i jo ens quedem en el refugi, que, més que un refugi és un parador amb tots els serveis i comoditats. botiga de souvenirs, bar, petit museu, audiovisual, etc.
Quan tornem al cotxe, ens enfilem una mica més fins arribar al lloc on arrenca el camí per fer a peu i que mena a l?Huirricane Ridge, per, de nou, agafar la carretera i dirigir-nos cap a Bainbridge, on agafarem el ferri. Poc abans d?arribar se?ns produeix una visió ?petardística?. Una vintena de parades de petards arrenglerades! És un esquer massa temptador per a l?Oriol i el Marc. L?Anna i jo decidim fer-los el regal d?una bona colla de petards. De fet, a Seattle, i no sé si a tot Amèrica, està prohibit tirar petards i solament es poden llençar en llocs determinats i pel 4 de juliol. Què ho fa, doncs, aquesta renglera de parades? Ben senzill. Estem en una reserva índia i en les reserves índies no hi ha prohibicions d?aqueta mena. Afegirem també que a les reserves índies és permès el joc. Ja en són de torracollons els americans! Hauran de guardar els petards pel 4 de juliol i llençar-los a la platja. De fet, i quan transcric aquesta crònica, ja ho han fet i em van dir que s?ho van passar d?allò més bé i que els amics de Seattle al?lucinaven.
El ferri que ens porta a Seattle acarant el port i tot el Downtown, de manera que l?entrada a la ciutat és espectacular.
Hi ha una mica de tibantor al grup pel tema del menjar, ja que algú tenia ganes d?arribar a casa per a fer un mos. Per contra, arribant a port, anem a una botiga de coses de segona ma de muntanya i de bicicleta perquè la Ivette es compri unes sabates. Jo aprofito per cercar una botiga on venguin banderes per portar-li a un amic una de WA. En arribar a casa, l?Oriol va a corre, el Marc es connecta a l?ordinador, la Ivette i l?Anna fan el sopar i jo escric el diari. Ah! I llegeixo Petrarca Em vaig girant a cada pas / cansat del cos que porto amb tanta pena / i prenc llavors aquest confort que emmena / el vostre oreig, i avanço i dic: Ailas!
Dotzè dia. Dilluns 18/6/07 Al matí no hem fet res es especial, llevat d?anar a comprar la bandera (perquè ahir estava tancada la botiga) fer una volta pel barri i tornar a visitar la botiga de segona ma i poca cosa més. Per la tarda anem a la zona de Seattle on es va fer l?Exposició Universal del l?any 1962, i ens enfilem al Space Needle, (una mena de torre amb una mena de plat volador com a mirador) per a veure les vistes. Al fons, impressionant, el Mount Ranier, un volcà de més de 4.000 metres que l?Oriol pensa escalar (de fet, quan escric aquesta crònica, ja ho ha fet, i amb ell l?Anna, que, Déu n?hi do! que n?és d?agosarada).
Per la nit hem anar a fer un sopar de comiat a un restaurant japonès. Fem balanç. Han estat uns dies molt agradables. Abans d?anar a dormir escric quatre línies sobre les sensacions que m?han produït Seattle.
Sensacions de Seattle
És una ciutat que sorprèn per la seva fesomia. La seva configuració ve determinada pel gran llac de Washington i el llac Union que connecta el primer amb el mar. En torn d?aquest segon llac hi ha tres turons on s?escampen un munt de cases isolades les unes de les altres i un traçat de carrers en horitzontal i vertical. Cada carrer te un número i de tant en tant, un d?aquest carrers ens configura com l?epicentre d?un barri, i enquibeix totes les botigues necessàries. De tant en tant, el desordre, perquè els carrers trenquen la seva regularitat i esdevenen tangencials o diagonals. De cop i volta emergeix un gram bolet d?edificis alts i moderns. És el Downtown, epicentre dels negocis de la ciutat i port cabdal de la zona. Hi ha també grans extensions de zones verdes o parcs que fan de Seattle una ciutat privilegiada. Per contra, la ciutat és travessada per dues gran autopistes, suspeses a l?aire en grans trams i que fan que a molts barris es mantingui un brunzir constant de coxes. De fet, va ser la meva primera percepció quan vaig ser a casa de l?Oriol i l?Anna. També em va sorprendre el carril de l?esquerra de les autopistes reservat per aquells cotxes on hi van dues o més persones. Això determina fins a quin grau hi ha una dependència total del vehicle. Contrasta, però, la gran quantitat de carrils per a bicicletes que hi ha i el respecte que es te a aquest mitjà de transport. Una altre cosa que em va semblar molt interessant és l?opció per una decisió salomònica: en una cruïlla tots els carrers tenen stop. Què cal fer? Deixar passar al qui primer arriba. Els grans centres comercials que queden a les afores és un altre dels ?atractius? per als habitants de la ciutat. Allí es congrien milers de persones, tant a la vesprada com els caps de setmana, perquè l?esport predilecte de la gent és comprar. De fet, això ja passa al meu país. Per últim destacar la omnipresència de Microsoft per tot arreu, amb el patrocini d?edificis de tota mena. No hi ha dubta quina és la pàtria de Wili Gates i la seva dona. Per acabar crec que he de dir que Seattle pot arribar a ser acollidora, sobre tot per aquells que no volen viure angoixats per una ciutat atapeïda. Els seus llacs i la proximitat a les muntanyes li donen un caràcter molt especial, i en els seus barris més entranyables hi pots trobar els ambients necessaris per arribar-te-la a estimar. Crec que l?Oriol i l?Anna s?hi trobaran molt bé, però espero que no els enganxi tant com per a no tornar i fer d?aquesta ciutat. la Ciutat Esmeralda, el seu lloc per viure.
Tretzè dia. Dimarts 19/6/07. Dia de tornada, per tant, tot el temps per a fer preparatius perquè el nostra avió surt a la una del migdia. Ens acompanyen a l?aeroport l?Oriol i el Marc. Hi ha llàgrimes i abraçades. El Marc te previst estar-s?hi cinc dies més, però esdeveniments que ara no venen al cas, li faran allargassar l?estada. El viatge de retorn se?ns fa massa llarg i no cal dir allò del jet lag, que ens dura ben bé una setmana. Però, a poc a poc, tot torna al seu ritme habitual. Només que ara guardarem ben en dins, com una joia preuada (potser una Esmeralda) els dotze dies d?estada a Seattle.
Nota: Tot i que la transcripció del diari s?ha fet el setembre de 2007, aquest fou redactat durant els dies d?estada a Seattle. Què son tres mesos en la immensitat de l?oceà? Salut i foris!
Tornar a Dalt  |
|
|