PER UN ESTAT DEMOCRÀTIC A CATALUNYA

El diccionari de l?IEC, en la seva primera accepció, defineix el mot ?estat? com una ?manera d?ésser, de trobar-se, en un moment donat, algú o alguna cosa?. Apliquem aquesta definició a Catalunya que, per aquells que no ho sàpiguen o s?entestin a negar-ho, és ?alguna cosa? formada ?d?alguns?. Deixem de banda el mot ?nacionalisme? perquè entraríem en un terreny filosòfic confós (Ai, quan els polítics fan filosofia!) i no en trauríem l?entrellat. Quan es barreja consciència i folklore, s?engendra una cosa torta.
Hi ha moltes veus a Catalunya que denuncien que les coses estan en mal estat. N?hi ha d?altres que diuen el mateix, però el mot Estat el posen amb majúscula. Els primers son la gent plana i senzilla (que no ignorant) cansada de fer cues, de patir els danys infraestructurals i de pagar molt més que altres comunitats. Cansada dels peatges de tota mena que cauen damunt nostre pel fet d?haver de passar per l?Estat. Aquest és un estat de coses que fa mal i empobreix l?esperit ciutadà. Per tant, reclamen canviar l?estat de les coses perquè les coses funcionin. Els segons fan bandera d?aquest estat d?ànim i reclamen a l?Estat més competències per resoldre els conflictes.
Hi ha un tercer grup, en el que jo m?hi sento identificat, que reclama crear un nou Estat. Les raons que mouen aquest col?lectiu poden anar des de les ideològiques, folklòriques, administratives o polítiques. Poden, fins hi tot, ser oposades en molts matisos, però ens uneix un mateix sentit comú: Catalunya no es pot fer responsable del seu destí si no posseeix un Estat propi.
El monstre de mil tentacles en que ha esdevingut la labor legislativa i administrativa d?un país requereix la proximitat dels governants amb la realitat social que l?envolta. I per molt que digui un sector de la societat que tots som u, el cert és que Espanya és la suma de molts ?u? i no pas de u més dos més tres més... etc. Aquests ?uns? son les identitats i les diferències. Ser diferent no menysprea a ningú, ans, el contrari. Perquè aquestes identitats estan formades de multitud de diferències que volen confluir cap a un bé comú.
Ara que tant es parla del distanciament dels polítics de la societat civil, ens cal plantejar-nos aquesta reclamació i demanar, amb més força que mai, un Estat propi per a Catalunya. És aquest un acte d?independència? En certa manera, sí, però jo tinc sobre la qüestió, una percepció que potser us sembli massa rebuscada.
L?independentisme no és una necessitat congènita de l?home sinó que és la contraposició d?una imposició a la força.
Jo, per principis, estic en contra de la força impositiva i això fa que em declari independentista. Ho soc en la meva feina i en la meva percepció política i ho soc, tant aquí com allà.
És molt difícil fer entendre a una persona que no s?ha sentit mai aclaparada per un Estat, el sentiment d?opressió que durant molts anys ha viscut Catalunya. Fa temps, i en resposta publicada a la revista Entreacte a un comentari de l?Antonio Gala referent a la marginació a Catalunya del teatre castellà davant del català, li deia que, ell, difícilment podia saber que significa sentir-se marginat per motius lingüístics. La mateixa reflexió es pot aplicar al fet diferencial, perquè durant molts i molts anys s?ha venut la idea de que el territori peninsular i illes adjacents és un tot sense distincions i que les reclamacions d?independència són sobrevingudes. Quin gran error pedagògic. Un mal ensenyament que s?entesten a perpetuar aquells que diuen, per exemple, que només hi ha un color de samarreta esportiva que ens representa. Quina bajanada!
Reclamem, doncs, aquest nou Estat i fem-lo treballar pel bé comú, pel territori propi i pel que llinda, i pel de més enllà. Que un bon Estat és aquell que te una visió universal i no pas localista. El tarannà de Catalunya sempre ha tingut aquesta visió.
I és endebades que ens vulguin fer creure que tot és u. U més u més u, és l?infinit. U més dos més tres, és una xifra i Catalunya no vol ser una xifra.