Pregonar és anunciar una cosa de viva veu, per tant, quan a un el fan pregoner d’un Festa Major cal que assumeixi la feina d’anunciar tot el que la festa ens depararà. Ser pregoner de la Festa Major del teu poble o, en aquest cas, del teu barri, (i que no se m’enfadin els que creuen que Bellaterra és un poble) és tot un honor, i més encara quan aquesta festa és una mica filla teva. M’explicaré.

L’any 1983 la Gemma Subirà, que aleshores estava a la junta de la Unió de Veïns de Bellaterra i jo mateix, franc tirador cultural, declarat i convençut, de Bellaterra, varem organitzar la primera Festa Major de la Nova Era. En dic Nova Era perquè a Bellaterra ja s’havien fet alguns intents de Festa Major, sobre tot abans de la guerra, i impulsats principalment per en Bartomeu Bartomeu. Sí, sí, dic bé; Bartomeu de nom i Bartomeu de cognom, apotecari de Cerdanyola, casat amb una filla dels Miró, propietaris de Can Domènec, que, pels que no ho sàpiguen, era una masia situada a l’altre banda de la via del tren i amb un munt de terres que, després de llargues negociacions empeses pel mateix Bartomeu, van esdevenir l’embrió de Bellaterra. No en va la publicitat d’aleshores deia que Bellaterra estava ubicada al Solell de can Domènec. Doncs, com us deia, en Bartomeu Bartomeu, que de ben segur era un bon negociant ja que, tot pensant en els opulents industrials barcelonins que vindrien a estiuejar a l’indret, va tenir l’encert de construir l’hostal sant Pancraç amb apartaments al seu damunt per a hostatjar els visitants i, després, mostrar-los les parcel•les urbanitzades i convèncer-los que en compressin una i es fessin un xalet...
(S’obre reflexió) Ja és ben divertit aquest nom de xalet que, originàriament, defineix una petita cabana de fusta que el pagesos suïssos destinaven per a la fabricació de formatges i mantegues. Potser algú va pensar aleshores que Bellaterra podia ser la petita Suïssa catalana. L’indret bé s’ho podia merèixer, no pas pel paisatge però si per aquell símil manyuclat (o gastat) de relacionar Suïssa a un bell paradís ideal per viure. Ei, que va de veres! Escolteu, sinó, el que deia uns dels pasquins de propaganda de l’any 1949 de l’empresa urbanitzadora, Fomento de la Vivienda Popular: Un paisaje ideal, a 40 minutos de la plaza Catalunya, con hermosos pinares, agua, luz, alumbrado, iglesia, casino, mercado, campo de deportes, pista de tenis, etc. Con vistas a las montanyas de Montserrat, san Lorenzo, Montseny i Tibidabo. Deu n’hi do, oi? Vaja, com aquell que diu, al mig dels Alps. (Es tanca reflexió)

Però, no ens enramem i anem al que deia i que era allò de que en Bartomeu Bartomeu, ja havia fet algun intent de Festa Major tot muntant embalat a la plaça del Pi (per a més senyes, la plaça de l’estació). Fins a dos embalats va arribar a muntar! Tot un emprenedor! Malauradament, però, la seva empenta i la seva vida foren segades els primers dies de la guerra a la carretera de l’Arrabassada.

Tornem però, a la Festa Major del 1983, aquella primera Festa Major de la Nova Era, que deia, i que, enguany, acompleix 26 anys d’existència o, per dir-ho d’una manera més emfàtica, més d’un quart de segle. Un parell d’anys abans jo havia organitzat la Festa Major de Sabadell i hi havia incorporat, per primer, cop el pregó de la Festa. El varen fer els components de La Trinca des del balcó de l’Ajuntament que donava a la plaça Sant Roc. Va ser tot un esdeveniment i crec que, d’aleshores ençà, Sabadell manté el seu pregó. Amb la Festa Major de Bellaterra calia fer el mateix, cercar un pregoner o pregonera que obrís l’esdeveniment. Un veí o veïna que, a través del seu pregó, projectés una Bellaterra viva; viva en el seu passat, en el seu present i en el seu futur, es a dir, viva en les tres mirades que tothom projecta, o hauria de projectar, si vol tenir un sentiment de pertinença i arrelament a un lloc.

El primer Pregoner de la Festa Major, aquell any de 1983, fou en Josep M. Carballeira, que era aleshores president de la Unió de Veïns. Exercia com a tal i obria el pas a un llistat de veïns i veïnes que han projectat, amb llur veu, l’esperit romàntic d’una comunitat que, aleshores, no es resignava a ser un lloc circumstancial de pas i s’entestava a generar arrels culturals pròpies que la dignifiquessin. El segon any el pregoner va ser en Joan Caldes, un bellaterrenc amb tots els ets i uts i que malauradament, ens va deixar l’any passat. A ell vull retre, ara i aquí, i públicament, un acte de desgreuge perquè, per aquells follets de l’escriptura que sempre envolten un treball literari i sobre tot històric, en el llistat de pregoners que figura al «Llibre de Bellaterra», vaig canviar el seu nom pel d’un altre. Joan, tu vas ser el primer pregoner romàntic de la Festa Major de Bellaterra!

Darrera d’en Josep M. i en Joan vingueren ( i els cito per ordre d’anyada) Rosa Blanch, Grup de Teatre Tabola Guaix, Frederic Roda, Emili Sala, Jaume Moix, Joan Manich, Jaume Pla, Josep Anton Corbera, Jordi Macarulla, mossèn Antoni Oliver, Ramon Ribalta, Frederic Massallé, Montserrat Roig, Grup Escolta Bellaterra, Xavier Sánchez i Andrés Rueda, Marta Grau i Biel Roda, Assumpta Nebot, Pilar Sureda, Marc Gené, Esteve Faus, Josep M. Mas, Francesc Garriga, Isabel Bernier i Lambert Casas. Trenta pregoners (en nombre no correspon als anys però és que hem tinguts pregons a dues i tres veus) que amb la seva veu han proclamat que Bellaterra té un cor que batega amb l’esperit romàntic dels seus primers habitants. A tots els meus predecessors, doncs, el meu sentit homenatge pel seu ofici circumstancial de pregoners i del qual espero ser-ne digne.

Tornant a la feina encomanada, que és la d’anunciar els esdeveniments dels propers dies, us he de dir que el més antic de tots és el del teatre. Si senyor! L’any 1983 La Inestable presentava el seu primer muntatge, «Els jocs florals de can Prosa», de Santiago Rusiñol. Per fer una mica de denteta als membres actuals de La Inestable i al seu director, que se les veu i desitja per trobar actors i actrius amb que nodrir la companyia, us he de dir que, en aquell muntatge hi van participar més de 40 persones. Eren altres temps on el romanticisme imperava per damunt de les presses que, sembla, avui ens dominen.

Perquè, sí, amics! durant molts anys, Bellaterra va ser un lloc romàntic on viure, i això ho feien possible els seus habitants, els molts que venien de juny a setembre i uns pocs agosarats que en van fer residència primera. No hem d’oblidar però, uns altres bellaterrencs que ho eren per necessitat, ja que, a la nova «Zona Residencial» hi trobaven feina per sobreviure. O aquells altres que, per imposició, es van adonar que, pel fet de viure dins del territori urbanitzat, se’ls deia Bellaterrencs. Eren els masovers dels masos que treballaven de sol a sol i que, mentre la urbanització gaudia de bons serveis, ells havien de poar l’aigua i tenir llum mercès el carbur, que, pels qui no ho sàpiguen, és un compost binari de carboni i d’un altre element menys electronegatiu que el carboni. Això no tenia res de romàntic i la seva realitat diària poc s’assemblava a la vida plaent que els colonitzadors desenvolupaven en època estiuenca. Hi ha dos memòries que cal tenir presents alhora de conèixer l’origen dels indrets que sorgiren i sorgeixen per al plaer estiuenc: els qui en gaudeixen i els qui treballen per aquells que en gaudeixen. Totes dues memòries construeixen la història dels pobles.

De l’esperit romàntic dels primers anys de la urbanització, abans la guerra fratricida -i ara permeteu-me obrir un petit parèntesi- nasqueren tres institucions que han perdurat al llarg dels anys. La primera fou l’«Associació de Propietaris de Bellaterra», que després seria (i ho cito per ordre cronològic) la «Unión de Propietarios de Bellaterra», la «Unió de Propietaris de Bellaterra», la «Unió de Propietaris i Veïns de Bellaterra» i la «Unió de Veïns de Bellaterra». L’evolució del nom de l’entitat és tot un tractat ideològic i fins i tot, social i antropològic. La segona institució fou l’ «Sport Club Bellaterra» i que després de la guerra va passa a dir-se «Club Bellaterra». I, finalment, la tercera institució va ser l’«Església de la Santa Creu». Fixeu-vos que no dic parròquia ja que no va ser reconeguda com a tal fins l’any 1968. Però, la primera pedra del temple -i amb ella el seu esperit congregacional- fou plantada l’any 1935. He de fer notar que l‘empresa urbanitzadora «Fomento de la Vivienda Popular» va tenir l’encert de fer conxorxa amb aquelles iniciatives, sobre tot amb l’«Sport Club Bellaterra» i l’església, car va cedir els terrenys on, encara avui s’assenten aquestes institucions. L’«Associació de Propietaris» ja és tota una altre història perquè, el cert és que va néixer per defensar els interessos veïnals en front l’interès comercial de la urbanitzadora. Prova d’això és que hi van haver uns quants enfrontaments entre les dues institucions -degut per la degradació de la urbanització- i fins i tot un intent per part de la «Unió de Propietaris» de comprar els terrenys del «Fomento de la Vivienda Popular», empresa que, més tard es va canviar el nom i es va dir «Fomento Barcelonés de Inversiones» o, com deia el meu pare, l’«FBI», un nom més adient que el primer perquè, això de “Viviendas Populares” a Bellaterra, res de res.

A l’aixopluc de les tres institucions esmentades brollaren infinitat de projectes, tots ells amb un mateix denominador comú: l’esperit romàntic dels Bellaterrencs. Vull citar-ne alguns: el teatre, els jocs florals, els balls de revetlla, els dinars de germanor, les competicions esportives, el «Grup Escolta de Bellaterra», aquesta Festa Major, etc., etc., etc..

Tornem, però, a la feina de pregoner i deixeu-me destacar una activitat que no fa gaire temps s’ha incorporat al programa de la festa. Em refereixo al concert organitzat per l’escola de música «El Musical». Ara que no em senten els de l’escola, us he de dir que a mi mai m’ha agradat aquest nom de «El Musical». El trobo poc seriós i que, sempre que puc, l’anomeno «Escola de Musica de Bellaterra». Però, com se sol dir, el vestit no fa la cosa, vull dir que l’empenta de tot l’equip de l’EMB (Ostres! Ara m’adono que això de l’EMB es podria interpretar com «Entitat Municipal Bellaterrenca». Millor serà dir-li «El Musical»). Doncs, com us deia, la gent de «El Musical». fa una feina superba que a qualsevol Bellaterrenc hauria d’enorgullir per la part que li toca, encara que només sigui per veïnatge.

Seguint amb el programa de la Festa Major, ara us parlaré de la botifarrada. Les primeres botifarrades, i unes quantes més, van ser obre de l’enyorat Salvador Casas. Ell i la seva dona, la Pilar Sureda, han estat tota una institució a Bellaterra i difícilment podrem oblidar-los els qui varem conviure amb ells. El Salvador ja no hi és, però la Pilar segueix fidel a la seva plaça i als seus amics i espero que, per molts anys, conservi la seva simpatia i les seves peculiaritats, com són, per exemple, la de ser el llistí telefònic mental de Bellaterra.

I ara que faig menció dels de can Casas, que va ser la botiga de queviures per excel•lència de Bellaterra, fora bo fer un apunt sobre el recent inaugurat «Condis». Ha estat tot una festa i els veïns i veïnes hi ha anat pera a celebrar-ho com si els hagués tocat la loteria.

Que hi hagi comerços en una comunitat és molt positiu, però això no n’és prou per esdevenir un poble. Bellaterra, fins al tancament de can Casas, sempre havia tingut botigues. Abans de la guerra les teníem a les arcades de l’hostal. Perquè, heu de saber que en Bartomeu Bartomeu va dissenyar el seu hostal per acollir botigues. Els estius hi havia, a més de la de queviures, i que era una sucursal de les xarcuteries «La Holandesa», de Barcelona, una barberia i un estanc. Ui, l’estanc! Ara que hi ha prohibicions a tort i a dret per a fumar, us he de dir que, a finals dels cinquanta el jovent de Bellaterra es va revoltar quan va es va tancar l’estanc de l’hostal. Us imagineu ara fer una revolta per un motiu semblant?

Després van obrir botiga la família Roso, que venien de la Ribera de Cardós, a Sort, al carrer Joan Fàbregas. Per cert; m’han dit que la casa on hi havia el negoci i la vivenda dels Roso, i que encara resta en peu malgrat els anys que fa que és tancada, a dins, la botiga segueix ben igual. Era una botiga (o “colmado”, com se solia dir) típic de poble: taulell de salats de marbre, taulell de fusta per a despatxar, prestatgeria també de fusta, crec que d’un tot lleugerament verdós, si la memòria no em falla, etc.. També recordo que, quan anava a escola, a la Tagore, i per tal d’estalviar-me un dineret del que em donaven per a esmorzar, entrava a cal Roso i, per poc més de dues pessetes, comprava un panet i una arengada. La resta del diner servia per a regalèssia, sidral i escubidú... (I ara, jovent, no em feu explicar què és això de l’escubidú. Els de la meva quinta prou que ho saben i ja us ho explicaran). Seria interessant rescatar la botiga i, com a idea, proposo: transformar aquella casa en l’Arxiu i Biblioteca Museu de Bellaterra. Qui s’apunta?

Després arribaren els Casas, l’any 1950, i s’instal•laren en una de les botigues de la plaça Maragall que el constructor Roig havia vestit. En va fer quatre de botigues, en Roig. Els Casas ocuparen, primer dues i després tres. Durant un temps, el carnisser Bayo de Cerdanyola també va plantar botiga a l’indret. I l’any 1971, la senyora Bou, la pastissera de Bellaterra, va fer el mateix i ens va portar bons pastissos durant més de 30 anys. Més cap aquí varem tenir farmàcia i forn. Ara que dic farmàcia, el farmacèutic Garriga va fer l’intent d’obrir farmàcia, per allà els 50, però no li donaren permís. Tot i així, a casa seva hi tenia un bon mostrari de productes que estaven a la disposició dels Bellaterrencs.

Com veieu, de botigues sempre n’hi ha hagut. Per tant, no ens pensem que el comerç -i en aquest cas, el «Condís»-, és la panacea per arribar a ser poble; és un element important dins l’engranatge, però n’hi ha molts més que cal treballar a fons i tenir-ne cura.

Però, tornem a la feina de pregoner. Una altre de les activitats pioneres de la Festa Major és el concurs de pintura ràpida que, en els primers anys va coordinar l’Assumpta Nebot. Ella era la grafista del barri. Els seus programes de les representacions de teatre bé es mereixerien ser exposats... a la futura « Arxiu Biblioteca Museu de Bellaterra» (i no faig proselitisme). Aquesta activitat com totes les que estan adreçades als vailets de Bellaterra i que, amb molt d’encert organitza el Grup Escolta, són com l’ànima candorosa de la Festa Major, el petit cor que cal que bategui a bon ritme per a garantir que la generació més jove seguirà empenyent Bellaterra en el futur. Cal, doncs, mimar aquest fruit perquè esdevingui un bell record.

La pintura té un sentit d’arrelament molt profund a Bellaterra perquè des que el pintor Joan Vila-Puig es va instal•lar a la casa de l’altre banda de la via on avui hi ha l’Associació Amics de la UAB, fins l’actualitat, a Bellaterra hi han viscut un munt de pintors i artistes plàstics dels quals bé caldria tenir-ne una notícia ben documentada.

I ara que he mencionat a la Universitat Autònoma de Barcelona, permeteu-me un nou parèntesi per dir un parell de coses. Potser molts dels nou vinguts poden pensar que la urbanització Bellaterra va néixer a l’aixopluc de la universitat. Manta errada, amics meus! Més aviat hauríem de dir que la Universitat va escapçar les aspiracions de creixement de la urbanització i que aquella es va erigir a esquenes d’aquesta. Algun il•luminat de per aquí va pensar que Bellaterra podria arribar a ser el Cambridge de Catalunya. Ja ho veieu, també uns pensaven que podia ser la Suïssa catalana. Ben mirat però, i ara que ho penso, si demanéssim a un enginyer de Camins Canals i Ports de volada que viu aquí -i del qual no en diré el nom- que fes un projecte per a reomplir els dos torrents que circumden Bellaterra, podríem tenir un canal navegable que connectaria amb la Universitat, talment com a Cambridge. Aleshores, contractaríem uns quants gondolers de Venècia i podríem dir que Bellaterra és la Venècia de Catalunya. Això sí, en lloc de “b” escriuríem Bellaterra amb “v”, no us sembla?

Sigui com sigui, i malgrat no tenir cap mena de vinculació, la veu popular ha determinat que aquell recinte docent, nascut en temps franquista, precisament ara fa 40 anys, i situat a la vall Moranta, es diu “Universitat de Bellaterra”. I, ara! van pensar els concejals del nostre Consistori. Si la universitat ha de tenir un nom, aquest ha de ser: “Universitat de Cerdanyola”. Així ho van reclamar en el seu dia aquelles ments preclares i, es clar; els hi van dir que, ni de Bellaterra ni de Cerdanyola sinó de Barcelona, que la geografia és un caprici de l’atzar o, per a ser més exactes, el caprici d’una policíaca intenció de la dictadura d’allunyar els estudiants de la capital i situar-los en un recinte on poguessin ser ràpidament controlats. Afortunadament el pensament i les idees no poden ser acotades. I si la veu popular ha decidit que es digui «Universitat de Bellaterra», poc hi poden fer els estaments competents.

Què va guanyar Bellaterra amb la Universitat? No res, o, millor dit, un barri. Sí, sí, un barri, el del Turó de Sant Plau. Es clar que de primer no havia de ser un barri de Bellaterra sinó les cases dels mestres i treballadors de la UAB. Però, el projecte no va reeixir i, vet aquí que, amb uns quants equilibris de reordenació territorial, i altres endergues que millor fora no remenar, el Turó de Sant Pau va esdevenir un nou, i crec que l’últim barri de Bellaterra, ja que de territori per eixamplar-nos ja no ens queda. Fronteres? Pel nord la serra de Galliners, pel sud la UAB, per l’est l’autopista de Barcelona a Manresa i per l’oest el municipi de Sant Cugat. Bellaterra ha quedat ben atrapada geogràficament i administrativament, i bé caldrà fer un bon exercici d’imaginació municipal -si mai arribem a tastar una certa independència- per a contenir el creixement dels impostos que ens suposa viure en un lloc on, per a construir has de tenir, com a mínim, 1000, 1500 o 2000 metres quadrats de terreny, segons la zona. Reflexionem, veïns i veïnes, i no ens estranyi gens ni mica que els de Cerdanyola i altres indrets ens titllin de gent rica.

Tornant al pregó del programa, ara li toca el torn a la «Baixada en carro» del carrer sant Pancraç, i que enguany fa 25 anys. No sé sí soc molt agosarat però, jo m’atreviria a dir que aquest baixada és una de les pioneres de les moltes que avui dia es fan per Catalunya. Crec que fou una magnífica idea, malgrat que hi va haver-hi un any que la organització va estar a punt de suprimir-la. Coses que passen. Afortunadament es va mantenir però, alerta! perquè les coses cal cuidar-les i invertir-hi esforços i un xic de diner perquè creixin i cada any siguin molt millor. Jo us animo a participar-hi, nens, joves i grans. Construïu els vostres carros i feu que llisquin per una de les baixades més sinuoses i atractives de Bellaterra, ja que és l’únic moment de l’any on la prohibició circulatòria ens la saltem a la torera.

Del “«Concurs d’arrossos i fideuà», què uns puc dir? ¿Que de primer era només d’arrossos o, millor dit, de paelles, però que ara s’hi val tota mena de pastes ja que la seva veritable finalitat és l’encontre dels veïns i veïnes entorn un àpat festiu? I tant que sí! Perquè aquesta idea entronca amb les trobades gastronòmiques a redós d’una bona paella, temps era temps, organitzades pel club o, més cap aquí, pels veïns del Turó de Sant Pau. I que també entronca amb les paelles familiars. A casa hi havia un lloc, fet exprés, per a fer paelles. Quedava un xic lluny de la cuina i recordo que havíem de carretejar les olles amb aigua calenta, a mut i a vall. Eren paelles cuinades per la mare i amb foc de llenya. Ella havia recollit la tradició del seu pare Joan Fàbregas, un opulent industrial de Barcelona i enamorat de Bellaterra, que anava fent cases a mida que naixien els nets. Va morir poc després de que jo nasqués i ja en portava 12 de fetes, les tres pairals del carrer sant Pancraç, que gaudien les seves tres filles i 9 més, tantes com nets tenia aleshores. Encara tenia marge (o el que és el mateix, terrenys) per a fer-ne tres més. Potser no es va imaginar mai que arribaríem a ser18 nets.

Tornem a l’ofici de pregoner i parlem d’un altre esdeveniment: «L’Esquirolada». Es fa el dissabte, a la una del migdia i us recomano de venir a escoltar-la. Aquesta és una activitat ben pròpia de la nostra Festa Major. Va néixer l’any 1992 propiciada pel moment actiu i de controvèrsia que vivia Bellaterra amb allò de la Segregació i les moltes opinions diverses que va suscitar. Volíem que «L’Esquirolada» fos la lectura d’uns versos satírics amb el retrat del que havia passat al barri durant l’any i, per torna, esquitxats amb referències d’àmbit nacional i mundial. Tot va començar un bon dia que el meu pare, i molt a l’estil seu, em va portar una desena de quartetes fetes al vol, i em va dir: - Podries completar la cosa i recitar-ho a la Festa Major Li podríem dir «L’Esquirolada». I, au! ja em teniu confegint versos i rematant la cosa. L’objectiu era (i encara és) riure’ns de nosaltres mateixos i del que ens envolta i fem. Del 92 al 98, el pare i jo varem ser fidels a la cita de l’escriptura, amb una excepció, l’any 1997, que la va escriure un altre veí. Després, i per tot l’enrenou de la Segregació, varem deixar d’escriure-la. L’any 2006 el pare va morir i jo vaig pensar a recuperar-la en record seu. Així és que, des d’aquell any, «L’Esquirolada» ha tornat a la Festa Major. Ah! m’oblidava: us he de dir que «L’Esquirolada» és anònima i tota pertinença serà negada.
Per acabar deixeu-me que us parli dels nostres gegants (o gegantes) la Martineta i en Domènec. Ella es diu Martineta pel patronímic del municipi i ell Domènec per allò que us explicava de la masia i llurs terres on es van construir les primeres cases de la urbanització. Aquests gegants són el fruit, com tantes i tantes coses nascudes a Bellaterra (per a no dir totes) del romanticisme dels veïns. Es feren per sant Agustí, a casa del meu cosí, Agustí Uribe, amb el qui, plegats, varem tenir la idea. I fou amb la conxorxa de tota una colla d’amics i veïns que els vestirem. El somni d’una nit d’estiu, varem dir aleshores. Va ser una festa inoblidable que, personalment, vaig rematar amb una auca dedicada als gegants i que acaba així: Un poble sense gegants / és com un cel sense Sants. / I els dies de festa gran / ballaran amb xics i grans. / Que un crit de guerra ens dalera: / Bellaterra gegantera!

I és que una Festa Major no és tan Festa ni és tan Major sense els seus gegants. Potser els hi caldria procrear i tenir fills o, millor encara, nets o besnéts; uns nets o besnéts d’uns fills suposats els quals hagueren d’emigrar de Bellaterra quan aquesta va viure un període de decadència cap allà els anys 60 del segle passat. Perquè també Bellaterra ha viscut temps de decadència i oblit i va ser sotmesa a l’abandó de la seva promotora i del seu Ajuntament. Bé, d’això no en vull parlar perquè donaria molt de si. I si algú vol saber-ne més de les nostres relacions amb el Consistori i de moltes altres coses íntimes del barri, es pot llegir el «Llibre de Bellaterra», on hi ha matèria per a sucar-hi pa.

I bé, res més. Potser us penseu que em deixo coses per a pregonar. Dels esports poc que us en puc parlar perquè no soc procliu a les competicions. Quan era jove practicava una mica el tenis per allò de que el Club tenia una pista, però, gaudia més amb els partits de futbol de la colla i aquells altres, quan ens enfrontàvem alumnes del Viaró i alumnes del Tagore. Una rivalitat que anava més enllà del l’àmbit esportiu, ja m’enteneu. Els meus fills han corregit, i amb escreix, aquest dèficit meu però, com veieu, això no serveix per a tenir una bona silueta.

Dels balls de Festa Major també hauria de parlar, però jo crec que s’han desnaturalitzat una mica i ara s’ensenyoreix la música enllaunada. Una Festa Major d’un barri com el nostre hauria de tenir un ball i prou, un bon ball, amb música en directe i, a ser possible, lluny dels estils que, diàriament, els joves poden trobar a les discoteques. Hauria de ser, doncs, un ball excepcional i únic.

I ara que parlo dels joves, vull adreçar-me a ells, a aquells que han aconseguit instal•lar-se al nostre barri fent mil equilibris econòmics o aquells que encara viuen a casa dels pares. Permeteu-me que els digui que, de la mateixa manera que, en el seu moment, altres joves Bellaterrencs van donar vida al barri, ara són ells els que han d’impulsar Bellaterra. La seva feina potser, ara, és més feixuga, perquè els ha tocat viure una època amb massa presses i on els valors es liquiden talment com si fos un curset breu d’aprenentatge. Dir-los que Bellaterra no és fruit d’una decisió empresarial dels anys 20, no és la conseqüència d’una gestió municipal, i ni tan sols d’una gestió associativa. Bellaterra és el fruit del romanticisme de moltes persones que l’han anat nodrint de petites coses, de detalls, de conxorxes, de projectes, de vivències, d’efemèrides, de festes, com aquesta Festa Major que avui comença. Una celebració que va substituir el ball de fi de temporada que se solia fer, per una nova festa més gran de benvinguda a una comunitat que ja bategava tot l’any i cercava el seu encaix, la seva personalitat, un personalitat que, hores d’ara, encara no hem trobat, però que hem de seguir buscant. Perquè no som ni zona residencial, ni barri ni poble i en canvi tenim una mica de tot això. Com ens hauríem de definir? No ho sé. Però, a definir-nos cal que tothom, tots els que viuen a Bellaterra, s’impliqui i hi participin. I els joves que han aconseguit fer-hi estada, tenen un paper decisiu. Perquè ara els deixem l’herència que, en el seu moment, nosaltres, els de la meva generació, varem recollir dels nostres pares. Cinc generacions ens contemplen, que diria aquell.

Pensant en totes aquestes generacions vaig escriure el llibre de la història de Bellaterra. El pare deia que un lloc tant petit i amb tants pocs anys, encara no té història. Per això varem titular ell llibre, «Bellaterra 1930-2005. Crònica de 75 anys». La seva publicació no ha estat un caprici personal sinó la necessitat d’uns quants Bellaterrencs de recollir els testimonis d’aquells veïns que varen viure en pròpia carn el naixement de Bellaterra i que, per llur edat, cabia la possibilitat que morissin abans que el llibre sortís a la llum, perdent-se, així, allò que en diuen “Memòria Viva”. I així ha estat. Més de set veïns i veïnes entrevistats ja ens han deixat, (i algun més que no hi varem ser a temps d’entrevistar). Entre els que ens han deixat hi ha el meu pare, que em va ensenyar a estimar aquest bocí de món d’una manera ben especial. Sense ells i una vuitantena més dels entrevistats, el llibre no hauria estat possible.

També és un llibre que determina que Bellaterra és quelcom més que un barri dormitori, no en va, i dels més de 2.000 nuclis de baixa densitat que existeixen a Catalunya, és l’únic que posseeix un llibre d’aquestes característiques.

Fer-lo -i crec que parlo en nom de tots els que l’han fet possible- ha estat un deute de gratitud per aquells que varen construir Bellaterra, pels qui durant molt de temps li confegiren un segell d’identitat pròpia i s’entestaren a promoure-la culturalment, cultivant-nos en l’art de l’aprenentatge i la relació humana. També per a tots aquells que, dia a dia, s’esforcen en dinamitzar la nostra comunitat, amb passió, participació i voluntarisme, i també per als nou vinguts, sempre benvinguts, que trien aquest indret per a viure-hi. I finalment per a les generacions futures, perquè coneguin els nostres orígens i no es perdi, com diu la cançó d’en Raimon, la nostra identitat.

I res més! Ah, si! No us prengueu l’antidepressiu post vacacional que ens proposa el cartell d’enguany. Això només beneficia a les farmacèutiques i ens genera dependència. Les pastilles no són la solució ni és la imatge que ens convé transmetre als més petits. No és un bon remei! El bon remei és gaudir dels amics, estimar els amics i els veïns, cultivar les idees i posar-les en pràctica, participar i construir entre tots, i de manera natural, el lloc on volem viure.

Gaudiu, doncs, de la Festa Major! Gaudiu de la joia de viure, sols o acompanyats! Gaudiu de tot allò que se’ns ofereix! I exerciu el millor dels gestos -amb el permís de la nostra ministra de sanitat- l’abraçada, amical, amorosa, sentida. Que l’abraçada, com diu el poema, és el: Baluard de nostre sentiment més noble.

VISCA LA FESTA MAJOR I VISCA BELLATERRA!

Bellaterra, setembre de 2009
Ignasi Roda Fàbregas